‘La joie de vivre’: Masterclass amb José Luis Guerín
El 29 d’abril passat José Luis Guerín, documentalista i cineasta barceloní, va tornar a l’Escola amb motiu del nou llargmetratge, Històries de la bona vall (2025). Aquest retrat de la vida al barri perifèric de Vallbona va servir com a punt de partida per a una trobada amb l’alumnat de Direcció, on es va abordar la seva trajectòria fílmica, marcada per una mirada profundament humanista i travessada per una sensibilitat poètica inconfusible.
Durant gairebé dues hores, les seves paraules sempre properes, lúcides i satisfetes d’experiència, van orbitar al voltant de les qüestions essencials del seu cinema: el treball amb intèrprets no professionals, la construcció d’enllaços de confiança i el dilema ètic a filmar l’antagonisme. Guerín va insistir en la necessitat d’establir una relació horitzontal amb les persones filmades: “Contràriament al que creuen molts directors, el seu temps val el mateix que el nostre”, afirmava, defensant una ètica del respecte que recorre tota la seva obra.
Davant la pregunta d’una alumna sobre com aconseguia capturar instants de vida i converses d’una autenticitat tan esglaiadora, el director va explicar que el seu mètode es fonamenta a propiciar situacions fèrtils entre els personatges (per exemple, un bany al riu), evitant una intervenció excessiva. “Innisfree, per exemple, és una pel·lícula massa muntada”, reconeixia, amb l’esperit crític que el caracteritza, més de tres dècades després de la seva estrena. A la seva pràctica actual, aspira que els mateixos protagonistes, de manera més o menys conscient, es converteixin en dialoguistes i fins i tot en guionistes del film, mentre ell es limita a acompanyar, suggerir i encoratjar, amb discreció, trobades i temes de conversa.
La trobada també va obrir un espai de reflexió sobre el dispositiu fílmic sobre el qual es van erigir obres fonamentals com ara Tren d’ombres (1997) o En construcción (2001). Per Guerín, la càmera no s’ha d’entendre necessàriament com un artefacte intrusiu o intimidant, sinó com un possible catalitzador: “La presència de la càmera fa que, moltes vegades, algú s’animi a dir alguna cosa que potser, altrament, no diria”.
En aquesta línia, va defensar a ultrança el rodatge amb una sola càmera, una elecció que diposita tota l’atenció en la precisió d’un únic enquadrament i en la decisió conscient d’on i com es pot mirar. Al seu cinema, és sempre la naturalesa de la pel·lícula la que suggereix les seves pròpies regles formals i estètiques, i no al contrari. “Hauríem de fer una distinció important entre el que és bonic i el que és bell. Al cinema, crec jo, no hi hauria d’haver espai per al que és bonic, decoratiu”. El que és bell, en canvi, es destil·la d’haver aconseguit immortalitzar instants plens de vida, de sensualitat, de bellesa: la joie de vivre que anomenen els francesos.
Prenent com a exemple L’acadèmia de les muses (2015), Guerín va explicar com certes decisions estètiques naixien tant d’inquietuds ètiques com de limitacions materials. L’elecció de filmar les cares a través de vidres responia, d’una banda, al desig de preservar la intimitat de les actrius no professionals a les seves converses; de l’altra, la manca de pressupost (en un projecte que inicialment ningú no concebia com una futura pel·lícula) el va conduir a optar per plans tancats que evitaven mostrar espais sense direcció artística. D’aquesta manera, la limitació esdevé un recurs expressiu.
Com a tancament, el cineasta va animar els i les estudiants a revertir una tendència que el preocupa: el progressiu distanciament de les sales de cinema entre les noves generacions. “A la meva època no hi havia escoles de cinema ni facultats de comunicació audiovisual, però vèiem moltíssimes pel·lícules. Ara és al revés”, lamentava. I concloïa amb una reflexió tan senzilla com contundent: “És lògic voler ser escriptor perquè s’admiren els llibres que es llegeixen. No entenc per què es voldria fer cinema sense haver vist pel·lícules”.
