La cineasta francesa Mia Hansen-Løve ens va visitar el 20 de març passat per compartir i celebrar, en companyia de Jaume Claret Muxart (director de l’aclamada ‘Extrany riu’) i de l’alumnat d’ECIB, el seu amor per l’ofici de fer cinema. Claret, fervent seguidor de la seva obra, va conduir la conversa de manera distesa a través d’una selecció de fragments de la filmografia de Hansen-Løve. D’aquestes peces concretes i breus se’n va anar destil·lant, a poc a poc, la filosofia cinematogràfica particular d’una de les autores més rellevants del panorama actual.

El diàleg va començar amb la confessió de Hansen-Løve sobre com la pràctica del cinema no només ha permès mantenir-se “arrelada” a la realitat, sinó que, a més, la considera un aprenentatge més ampli de com viure la vida. Per aquesta raó, va defensar, és incapaç de sentir rebuig per cap dels seus films, als quals imagina gairebé com a “fills” els que va concebre amb molt d’afecte. “Senzillament, són testimonis del pas del temps”, comentava en retrobar-se amb una escena d”Un amour de jeunesse’ quinze anys després de la seva estrena.

En tractar el tema del càsting de Lola Créton, la directora va recalcar que la senzillesa i la intuïció d?una forta interioritat són les qualitats principals que valora en un actor. A més, l’elecció d’una actriu adolescent (que tenia la mateixa edat que el personatge en començar la pel·lícula) va conferir a la interpretació de Créton una autenticitat impossible de falsejar: “els nens i els adolescents encara conserven aquesta ingenuïtat”. El treball amb intèrprets joves sembla que li resulta un dels plaers més grats: amb nens, perquè és “una delícia” que “inventin els diàlegs de la teva pel·lícula”; amb adolescents, perquè “senten una estranyesa cap al seu propi cos molt honesta”.

“Al veure els selftapes dels actors, trobo que el 99% estan sobreactuats, que pronuncien cada línia de diàleg amb un cert artifici”, va argumentar, “el més difícil és trobar algú que no actuï”. En ser interrogada per la seva col·laboració amb grans estrelles com Isabelle Huppert, Hansen-Løve va explicar que, si escau, “demanar-li que no fes pràcticament res” era més que suficient. Més endavant a la xerrada va tornar a fer-se palesa la sensibilitat de la cineasta cap a les sensacions que li transmeten les persones i la memòria emocional que hi desperten. “Immortalitzar estampes, com la de la meva àvia a la seva cuina poc abans de morir, és un bon exemple del que és el cinema per a mi”.

Quan Claret li va preguntar per la seva relació amb el destí, la seva interlocutora va respondre que totes les seves pel·lícules eren variacions precisament sobre el dilema entre creure-hi o en la llibertat, a priori incompatibles. Una altra de les seves obsessions és la localització on roda, ja que tendeix a filmar en llocs amb què té una connexió íntima i personal, que coneix bé i sobre els quals té una idea preconcebuda. Pel que fa a la quantitat de preses per a cada pla, però, Hansen-Løve no es declara dogmàtica: “Puc fer tant dues preses com vint sense cap mandra, si l’escena les necessita”.

La realitzadora va subratllar la importància de la determinació a l’hora de treure endavant els projectes propis. En el cas de “Eden”, per exemple, un dels títols més difícils de finançar de tota la seva carrera, va arribar a canviar de productors fins a tres vegades per tal de poder continuar defensant les seves decisions estètiques i narratives. La més important i irreverent, homenatjar la música electrònica utilitzant sempre so diegètic i cançons preexistents que sonen a les discoteques que ella volia retratar. Hansen-Løve va afirmar agrair-se a si mateixa la seva tenacitat en la recerca de la veritat, fins i tot en la selecció de figurants (persones que, a la vida real, acostumaven a anar a aquest tipus de clubs nocturns).

Pel que fa a petits penediments, mirant enrere, Hansen-Løve reconeix haver-se sentit una impostora, sobretot a l’inici, per no venir d’estudis cinematogràfics. Tot i això, el desconeixement de la faceta més tècnica del cinema la va impulsar, en les seves paraules, a “trobar la seva pròpia gramàtica”, ja que ningú li havia inculcat prèviament una manera de fer. Com a colofó ​​d’or a la conversa, la cineasta va aconsellar als estudiants no limitar la seva creativitat en espera d’obtenir finançament per a les seves pel·lícules: “tots hauríem de ser capaços d’agafar una càmera i filmar quan sentim l’impuls”.