La directora Estíbaliz Urresola, recentment guardonada amb dos premis Goya a millor Direcció Novell i Millor Guió Original, va visitar la nostra escola el mes de febrer en un matí realment inspirador. La cineasta es va obrir en canal i va poder desentranyar tot el procés de creació de “20.000 especies de abejas”, que es va estrenar a Berlín i es va emportar el premi a una millor interpretació protagònica.

L’Estíbaliz va compartir de manera molt generosa la seva manera de veure el cinema i la seva experiència en la indústria cinematogràfica. De tota la xerrada, en destaquem les següents impressions.

Començar de zero al cinema

El camí que li ha fet ser on és ha estat molt incert. Després d’estudiar Comunicació Audiovisual al País Basc i especialitzar-se en cinema, mai no va creure que s’hi podria dedicar. Va decidir per tant, intentar treballar a la indústria, una temporada on va aprendre moltíssim. Tot i això, pensa que tot ha tingut la seva raó de ser. Mentre feia cursos i tallers, va pensar que només era a la perifèria. Envoltada de molt pocs referents a qui aspirar.

Després d’uns anys, decideix continuar estudiant i realitza un primer curtmetratge que funciona bé a Festivals. Es va continuar formant, però en aquesta ocasió a Film Business, aportant coneixements de la cadena de producció i de valor. Fent-la plantejar preguntes com: Què sóc jo i que explicaré que sigui interessant?

Des de llavors va continuar treballant en projectes com Script i Ajudant de Direcció, aprenent d’històries i de maneres de fer cinema. Sempre participant en aquells que considerava “importants”.

Tot aquest aprenentatge li va seguir donant les eines necessàries per encarar diferents projectes de Documental i Curtmetratges. Alguns d’encàrrec i d’altres duts a terme per la seva productora. Destaquen els projectes de: Cuerdas i Polvos somos.

Per tant, la seva primera pel·lícula només és la punta d’un iceberg ple d’experiències, treball i constància. La directora afirmava que tots els “sí” que ha rebut la pel·lícula no són res en comparació amb tots els “no” que ha hagut d’acceptar durant la seva carrera. Cal relativitzar-ho tot, ens deia. Tot és efímer.

“El cinema no només reprodueix la realitat sinó que també produeix imaginaris, comunitat, imaginari col·lectiu.”

20.000 especies de abejas

La idea de la pel·lícula sorgeix d’una carta que llegeix als diaris, del pare d’un nen transsexual, Ekai, que s’havia tret la vida mentre lluitava per aconseguir el canvi de nom al registre; per rebre a la Unitat de Gènere de l’Hospital de Creus el tractament hormonal que necessitava i que mai va arribar.

La història va commoure moltíssim la directora, qui es va llançar de ple a explicar una història, no només sobre la realitat d’una nena trans, Lucía, sinó de tota una transició que també viu la família. El que li interessava era portar un debat al capdavant, a través dels diferents punts de vista dins de la família, que no deixa de ser una societat a petita escala, comenta.

El procés de desenvolupament va ser llarg, intens i curós. A partir del contacte amb una Associació, es va poder reunir amb diferents famílies, guiada per la curiositat. Gràcies a la generositat d’aquestes persones va poder comprendre una realitat que ve d’un lloc diferent, d’una altra instància, llunyana del cos com sempre s’intenta minimitzar.

Després de 8 mesos i un llarg procés de documentació, va arribar a la conclusió que havia de treballar sobre els llocs comuns.

Escriure un guió

Durant l’escriptura, que va durar 3 anys, va ser també un exercici de valor haver de trobar-se a si mateixa a la història, als relats de les famílies, en la Lucía i sobretot en la mare. La directora va compartir amb els alumnes la seva forma de treball a l’hora de fer el guió i com va passar d’una pulsió a una versió de guió sòlida.

Sol començar duent a terme un arbre temàtic. La paraula que esdevingué l’arrel de les altres fou: diversitat. I no només la paraula en si, sinó sobretot com s’expressa. Per això van sorgir altres conceptes igual d’importants com la diversitat lingüística. Justament el Castellà, l’Euskera i el Francès parlaven d’aquesta diversitat, o maneres diferents de mirar el món. A més a més, per a la directora, la llengua ja era en si mateixa un element narratiu de gran importància. De l’Euskera, va destacar que va ser una decisió rellevant decidir la variació dialèctica que els personatges parlarien. Possiblement, el públic general no tindria perquè notar-ho, però era un gest de respecte al públic basc.

D’aquest arbre temàtic també en va sorgir la paraula naturalesa. De manera intuïtiva va arribar fins a les abelles. Indagant sobre el tema, va descobrir que les abelles en tradicions basques eren, i segueixen sent, considerades per molts un animal sagrat, a què es refereixen de vostè. A través de la investigació va poder anar perfilant els personatges i conceptes essencials com el rusc.

“Es regeixen per unes lleis, igual que totes les famílies. Tots al rusc són necessaris.”

Com a anècdota curiosa, l’Estibaliz va trobar el títol de la pel·lícula gràcies a Google.

Mentre anava construint tot l’univers, va tenir un moment de resolució: Eureka. Gràcies al descobriment d’una tècnica que es diu “Escultura en bronze de cera perduda” va poder connectar dos mons significatius al guió: les abelles i l’escultura. L’escultura, art artesanal a què es dedicava l’avi de la protagonista i que hereta la mare, va servir a la directora per explorar tot allò relacionat amb la creació de la identitat.

Dirigir actors no professionals

Una de les inquietuds entre les nostres alumnes va ser la direcció dels actors. L’Estibaliz no va dubtar a compartir la seva experiència treballant amb no actors i amb actors professionals. Més enllà de tot: allò fonamental és la part humana i relacional.

Gran part del treball van ser els assajos, en què va poder generar un vincle estret sobretot amb els nens i crear una memòria conjunta amb què posteriorment treballar. En aquests assajos van escollir les seqüències més delicades i van treballar els objectes i els temes que les caracteritzaven.

Els nens actuaven sobre la improvisació; en canvi, els adults tenien un diàleg més concret. Va ser un repte trobar el balanç entre el control i el descontrol del que podia passar quan les dues parts estaven en escena. Això no obstant, això mantenia molt viva l’energia al set. La presència era el dispositiu que va permetre que sorgissin coses inesperades.

Quan arribaven a set l’Estíbaliz sempre s’assegurava de generar el clima adequat per al dia, tenint en compte sempre que cada actor és una relació completament diferent.

Podeu gaudir de la Masterclass completa al següent link.