Els guanyadors del Premi Gaudí a Millor Guió Original i Millor Guió Adaptat, Eduard Sola i Eva Libertad, respectivament, van visitar l’Escola el passat 20 de març per parlar sobre la creació de les seves dues pel·lícules, Mi amiga Eva i Sorda. La cita formava part de la ja tradicional xerrada amb guionistes premiats que, després de la temporada de gales, organitza l’Acadèmia del Cinema Català juntament amb Guionistes Associats de Catalunya (GAC). La guionista Carmen Fernández va ser l’encarregada de moderar la conversa, explorant similituds i contrastos entre ambdós títols.

Libertad no va trigar a reconèixer l’admiració pel treball de Sola, a qui va incloure als crèdits de Sorda per l’acompanyament en la fase més avançada de l’escriptura. Va recordar amb afecte la primera reunió entre tots dos, en la qual ell va dissipar els dubtes d’Eva sobre el seu guió i li va fer veure que allà ja hi havia una pel·lícula.

La directora murciana havia sentit meravelles de Sola, tant a nivell professional com personal, aspecte que per a ella és fonamental en qualsevol col·laboració. Aquell primer encontre li va confirmar tot el que li havien explicat. “Tens una masculinitat molt bonica. L’Hèctor [el coprotagonista de Sorda, interpretat per Álvaro Cervantes] també en té part”, li va agrair Libertad.

Amb la menció d’Hèctor, va emergir en la conversa el fertile terreny de la construcció de personatges. Libertad va dir sentir-se especialment atreta pels personatges femenins ambivalents, la presència dels quals en la ficció és, lamentablement, encara molt limitada. El conflicte de la seva protagonista, Àngela (interpretada per Miriam Garlo), orbitava al voltant del desig, com a mare sorda, que el seu fill que espera també ho fos.

Sola, per la seva banda, va comentar entre rialles que s’havia aficionat a fer mentir els seus personatges. En el cas d’Eva, la protagonista de la seva pel·lícula coescrita amb Cesc Gay i interpretada per Nora Navas, es tracta d’una dona que reuneix el valor suficient per rebel·lar-se “contra ella mateixa i contra el món”. Un gest atrevit que trenca el “contracte matrimonial” més convencional, la regla més bàsica del qual és que un no es pot enamorar d’una tercera persona, i que li costa a Eva la mirada censora del seu entorn més proper.

Una altra de les qüestions inevitables de la trobada va ser la disjuntiva entre escriure en solitud o en companyia. Eva Libertad es referia, amb un somriure, a una cita del llibre El lápiz y la cámara de Jaime Rosales: “Quan m’escolto només a mi mateixa, escolto meravelles”. No pas en un sentit arrogant, ni de bon tros, es va afanyar a aclarir, sinó més aviat com un espai allunyat del soroll extern en què poder connectar amb “allò que em convoca, em inquieta o em mou”.

Eduard Sola va explicar, per la seva banda, en què consistia el mètode de treball del seu admirat Cesc Gay: “Parlar molt, durant molt de temps, i molt més tard tot això es cristal·litza en un guió”. Tot un any de converses en què no només es debatien propostes per a la trama, sinó que també es parlava de la vida mateixa. Sola va admetre haver-se exasperat en algun moment en veure com allò avançat durant una setmana sencera podia desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls. “Però quan finalment es compromet amb la seva pel·lícula, aquest compromís és ferm”, va concedir.

El guionista català va dedicar unes divertides paraules als directors de cinema, aquests “bojos” als quals, segons ell mateix, els paguen per acompanyar-los i resoldre els seus bloquejos. Per explicar la seva relació amb ells, va recórrer a una analogia amb El Quijote: “Moltes vegades pensen que han trobat un gegant, i la teva feina com a guionista és fer-los entrar en raó i recordar-los que, en realitat, davant seu només hi ha un molí”. “Són pobres gent, gent molt insegura”, va afegir entre rialles. Més endavant, va assenyalar amb el mateix sentit de l’humor com la indústria cinematogràfica “està plena de wannabes, cineastes súper personificats”, en els quals recau tota la fama i el reconeixement. No obstant això, segons les seves paraules, “la marca Pedro Almodóvar no és només ell: són els seus col·laboradors”.

Finalment, Eva Libertad va abordar la problemàtica de la legitimació a l’hora de narrar una història com Sorda. “A mi m’agradaria veure una pel·lícula íntegrament sorda, però aquesta l’ha de fer una persona sorda”. Tot i això, la part de la seva pel·lícula en què el dispositiu entra de ple en la perspectiva d’Àngela es va introduir amb l’objectiu de posar el públic, almenys durant un temps, en aquest lloc d’incomoditat i, conseqüentment, d’empatia. Per a Libertad, la curiositat ha d’anar necessàriament sempre de la mà del respecte.